327 - SIMFONIES

En aquestes dates properes als nadals he preparat un programa amb musica simfònica molt reconeguda i que desitjo agradi a tothom, inclosos aquells als que diuen que no els hi agrada la musica clàssica. I comencem amb BEETHOVEN i la seva Simfonia núm. 6 o PASTORAL que va trencar amb el motlle clàssic en tenir cinc moviments, en comptes dels quatre típics. Escoltarem el primer que anomena Despertar d'alegres sentiments amb l'arribada al camp. Allegro ma non troppo. La peça es desenvolupa sense pressa. Les harmonies en la seva major part són simples i la música roman en cada àrea harmònica durant un temps força llarg. Escoltem-la ja a LAMEVAMUSICA de SANTS3RADIO.

Continuem amb LUDWIG VAN BEETHOVEN però ara passem a la setena simfonia composta entre els anys 1811 i el següent del que escoltarem el quart moviment amb un caràcter tempestuós pero que també pot representar una festa o be l'alegria del deu BACO, escolteu-la al vostre programa de LAMEVAMUSICA.

I ara serà BRAMHS qui entrarà en escena amb la seva tercera simfonia que està basada probablement en esbossos d'anys anteriors. Un dels seus motius principals s'inspira en la transposició musical de les inicials d'una frase que ell s'estimava molt: "Frei aber froh" (lliure però feliç, FAF, és a dir: fa-la-fa, tot i que realment la segona nota és la bemoll, estrenada el 2 de desembre de 1883 per l'Orquestra Filharmònica de Viena sota la direcció de Hans Richter qui la va considerar com l'Eroica de Brahms. Sou a LAMEVAMUSICA de SANTS3RADIO.

Johann Sebastian Bach fou un organista i compositor de musica barroca membre de la familia de musics més extraordinària de la història, amb uns 120 músics.

La seva fecunda obra es considera el cim de la música barroca,i una de les màximes expressions de la música universal,no tan sols per la seva profunditat intel·lectual, la seva perfecció tècnica i la seva bellesa artística, sinó també per la síntesi dels diversos estils de la seva època, del passat i per la seva incomparable extensió. Bach és font d'inspiració per a compositors posteriors, des de Mozart, Beethoven i passant per Brahms i Arnold Schonberg, fins als nostres temps. D'aquest mestre he triat LA TOCCATA I FUGA en D menor i tambe JESUS BLEIBET MEINE FREUDE (Jesús compleix la meva alegria) i les escoltem aqui a la LAMEVAMUSICA.

I ara escoltarem el Concert per a trompeta i orquestra en mi bemoll major, l'únic concert per a aquest instrument del compositor austríac Joseph Haydn, que conclou amb el tercer moviment finale-allegro en forma rondó de caràcter virtuosístic, amb xarangues i gran energia, que en aquesta gravació conta amb la trompeta del WYNTON MARSALIS,  és un músic de fama internacional, compositor, director d'orquestra, pedagog i un destacat defensor de la cultura americana, a la que seguirà La Simfònica Núm. 10 a E menor de Dmitri Shostakovich va ser estrenada per l' Orquestra filharmònica de Leningrad amb la batuta de Yevgeny Mravinsky el 17 de desembre de 1953, després de la mort de Stalin al març d'aquell any. No està clar quan va ser escrit, escotarem el darrer moviment. I ja sonen a LAMEVAMUSICA de SANTS3RADIO.

I ja acomiadant el programa de la setmana escoltem L'Adagio per a orquestra de corda i orgue en sol menor o Adagio en sol menor, sovint presentat erròniament com una obertura de música barroca amb el nom popular d'Adagio d'Albinoni, va ser compost el 1945 pel musicòleg italià Remo Giazotto (1910-1998) a partir d'un fragment que contenia alguns elements d’una obra perduda de Tomaso Albinoni (1671-1751).

Recordeu que som amb vosaltres tots els divendres de 9 a 10 del vespre i repetim dilluns de 10 a 11 de la nit. I sempre a Sants3radio.cat/lamevamusica. El nostre tècnic Roger Gonzalez i qui us parla Antoni Romero us desitgem BONES FESTES i SALUT.

294 - PRIMAVERA CLÀSSICA (Beethoven-Vivaldi)

Hem gravat aquest programa avui divendres 17 de març dia que es emes per la nostre antena i repetirem dilluns a  la nit, tan sols faltarà un dia per entrar a la primavera d’aquest 2017 del que tots esperem grans coses. Dons per celebrar aquesta primavera he preparat un programa amb musica clàssica que parla tant de la natura com de la primavera.

Hi començaré amb La Simfonia núm. 6 en fa major opus 68, anomenada "Pastoral" que Ludwig van Beethoven va acabar el 1808 . En la seva estrena va rebre el subtítol "Records de la vida campestre".

Aquesta simfonia va trencar amb el motlle clàssic en tenir cinc moviments, més que el dels quatre típics.

I començarem com es natural pel primer moviment Allegro ma non troppo: La peça es desenvolupa sense pressa. Les harmonies en la seva major part són simples i la música roman en cada àrea harmònica durant un temps força llarg. Això significa que hi ha molts passatges amb tons sostinguts llargs (el brunzit de les gaites) o notes repetides. A més, hi ha gran quantitat de repeticions de petits temes, melodies completes i fins i tot seccions senceres. Aquest moviment, almenys, exemplifica perfectament la preferència de Beethoven per l'expressió en comptes de la representació sonora. Escoltem-la dirigint Herbert von Karajan la Berliner Philharmoniker

El segon moviment Andante molto mosso és quelcom més literal, on les ondulacions penetrants de les semicorxeres representen el rierol murmurant. Vers el final emergeixen pintures sonores explícites, amb el cant dels ocells. Beethoven assigna la part de flauta com a rossinyol, l'oboè com a guatlla i els clarinets com a cucut. Escoltem-lo a LAMEVAMUSICA a SANTS 3 RADIO.

Hi ha una pintura sonora literal d'un altra tipus en el tercer moviment – Allegro-. Primer escolte'm una figura d'acompanyament simple en els violins. Després entra l'oboè amb la melodia, però un compàs més tard, com si l'executant no hagués estat totalment llest per la seva entrada. Quatre compassos després aparentment es desperta el segon fagot, entra inesperadament tocant tres notes, després torna a caure adormit, només per despertar-se cinc compassos després. La melodia passa al clarinet—encara fora de temps—que de sobte és acompanyat per les violes i pels violoncels, aparentment un compàs més tard. És com si l'executant de la viola es despertés de sobte i comences a tocar i la seva entrada despertes al violoncel·lista. Després, la melodia passa a l'executant del corn, el qual també entra fora de temps. Finalment, es desperten els baixos i, per últim, el primer fagot, unint-se amb notes sostingudes. L'humor gentil d'aquest moviment s'enfosqueix vers el final, per simbolitzar l'acumulació de núvols de tempesta també al començament del quart moviment –Allegro- que inicia amb l’amenaça ominosa mitjançant un canvi inesperat vers una tonalitat llunyana. L'scherzo no acaba, sinó que la tempesta la interromp amb aquesta modulació. La violència de la tempesta resta descrita pel rugir dels timbals, trèmolos de cordes i dissonàncies estridents. Finalment la tempesta es calma i el moviment final segueix sense pausa. I en sense pausa dons aquests darrers tres moviments es toquen seguits, tenim el cinquè i darrer moviment o Cant dels pastors. Acció de gràcies després de la tempesta): Allegretto

L'himne del pastor del final ens fa retornar a l'atmosfera sense pressa del primer moviment. Un clarinet i després un corn toquen figures de cant tirolès sobre brogits de gaita en les cordes, abans d'escoltar el tema principal. El moviment finalitza amb un gest pastoral típic: modulació a l'estil tirolès del corn acompanyat per un brogit de vents. Escoltem ja els darrers moviments a LAMEVAMUSICA a SANTS 3 RADIO.

I com que el programa d’avui es correspon a composicions que ens parlen de natura o de primavera, no podia obviar Les quatre estacions que és el títol d'un llibre de quatre concerts per a violí i orquestra (La primavera, L'estiu, La tardor i L'hivern) del compositor italià Antonio Vivaldi. Es tracta d'una obra descriptiva o programàtica que evoca, a través d'elements de llenguatge musical, diferents aspectes de les estacions de l'any, pero del que com es natural he triat tan sols la primavera. L’escoltarem per la London Philharmonic Orchestra dirigida per Itzhak Perlman i aquesta obra consta de tres moviments el 

I. Allegro. Desperta la primavera, se sent el cant dels ocells, el murmuri de les fonts, la tempesta.

II. Llarg i pianissimo: Tranquil·litat, murmuri de les plantes, lladrucs de gossos, el pastor dorm.

III. Allegro. Se sent una dansa campestre (siciliana) i les cordes greus imiten la nota "pedal" de la viola de roda.

263 - BEETHOVEN Simfonia núm. 9

He preparat pel programa d’avui quan es a punt d’acabar la primavera si l’escolteu dilluns o el començament de l’estiu si es dimecres, i he triat una musica solemne pero alegre. Aixi dons per que per que tots gaudim d’aquest setmana de traspàs de la primavera a l’estiu, he preparat la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, acabada a principis de 1824, una de les obres mes transcendentals i amb fragments dels mes populars de la historia. La Simfonia núm. 9 en re menor op. 125 que al seu últim moviment incorpora una part de l'Oda a l’Alegria del poeta, filòsof i escriptor alemany  Friedrich von Schiller. És una música que s'ha convertit en un símbol de la llibertat i de la germanor entre els pobles i, des de 1986, és l’himne de l’Unió Europea. Tots sabeu que aquest programa te una durada aproximada de 55 minuts i la novena simfonia que escoltarem per la Filharmònica de Berlin dirigida per Herbert Von Karajan dura 67 minuts, per tant he de triar quina part no escoltarem i serà el tercer moviment. Ho sento.

En aquesta simfonia apareixen recursos mai vistos fins aleshores: una gran orquestra, un quartet de veus solistes com son un soprano, contralt, tenor, baríton i el cor.

Dons prepareu-vos per escoltar i gaudir d’aquest gran concert, començant, com no, pel primer moviment, Allegro ma non tropo, un po maestoso. Aquest primer moviment és en forma sonata amb els seus dos temes, el desenvolupament i la reexposició. La simfonia arrenca de forma poderosa, amb un tema principal que transcorre en escales i variacions trepidants, amb incisos més endavant per als moments lírics, novament interromputs per la intensitat titànica de la composició. El volum de la simfonia és brutal per a l'època, recordeu al 1824. Escoltem-la ja a LAMEVAMUSICA de SANTS3RADIO.  Symphony No.9 in D minor, op.125 - 1. Allegro ma non troppo un poco maestoso

102 - El millor de BEETHOVEN

En el programa d’avui que som a la nit de Nadal, he preparat una musica simfònica del millor que he trobat de Beethoven, indubtablement m’han quedat moltes coses per posar per que no hi cap tot en una hora. Una musica per aquesta hora de sopar amb família i que com a musica de fons es agradable i si es desprès del sopar per escoltar i deixar-se anar i relaxar-se, perquè es musica tranqui-la, culta i es deixa escoltar amb facilitat. I comencem amb La Simfonia n º 5 en do menor de Ludwig van Beethoven , op. 67, que va ser escrita del 1804 al 1808. És una de les més populars i conegudes composicions de la música clàssica, i una de les simfonies tocades més freqüentment. Estrenada al Theater an der Wien de Viena l’any 1808 aconseguint una reputació prodigiosa quasi d’immediat. Escoltarem el primer moviment, un alegro con brio que no ofereix introducció en la forma tradicional: una trucada de quatre cops amenaçadors («el destí truca a la porta») amaga una idea fonamental què, incontenible, dominarà durant tot el primer temps. Els trucs es repeteixen, suscitant una tremolosa participació de la corda què, anguniosament, sembla interrogar. Ressonen de bell nou els terribles cops sense despertar altra vegada els acords interrogants, sinó ritmes que aspiren a obrir-se camí, en marxa vacil•lant i silencis esperançadors. El motiu inicial torna entonat pels instruments de vent, amb accent terrible i totes les energies se sumen en fortíssim, esclafant tot intent de resistència. En mig d'aquest tempestuós passatge, les trompes inicien el segon tema, que passa a ésser exposat pels violins, clarinets i flautes, mentre els greus de la corda mantenen obstinadament el primer tema. L'artista s'encara amb el destí i es decideix a lluitar i per un moment sembla haver assolit l'anhelat triomf. La sinistra trucada es repeteix i redobla les imperioses energies del destí, alternant-la amb el tema de la resistència; l'oboè intervé amb una melodia anguniosa en adagi. Els intents de l’esforçat lluitador van declinant davant del ressorgir cada volta més poderós del primer tema i en va espera clemència del fat abassegador. La trucada del destí ofega els laments i la lluita acaba. Aixi dons anem a escoltar aquest moviment de la cinquena de Beethoven a la sintonia 103,2 de SANTS3RADIO en el programa de LAMEVA MUSICA. Concert per a violí en re major, op. 61 , va ser escrit i estrenada al 1806 al Theater an der Wien de Viena. Beethoven va escriure el concert per al seu col•lega Franz Clement , un destacat violinista del moment, que li havia donat consell quan componia l'òpera Fidelio. En vida de Beethoven va ser molt poc interpretada i no va ser fins a mitjans del segle XIX, bastant després de la seva mort, que a partir de la interpretació d'un jove Joseph Joachim, de 13 anys, amb l'orquestra dirigida per Felix Mendelssohn, que l'èxit l'acompanyà. Des de llavors, ha estat una de les obres més importants del repertori violinístic, i freqüentment és interpretada i enregistrada. L'obra consta de tres moviments i el que escoltarem tot seguit serà el tercer que es un Rondó. Allegro (re major), que obre com una tonada de rondó directa per l'instrument solista. Beethoven indica al solista que toca aquesta melodia únicament en la corda de Sol, la més baixa del violí, a pesar de que la tonada freqüentment s'eleva als registres de les cordes de La i Re. El resultat, a més de ser difícil de tocar bé, és un timbre nasal especial que li dóna a aquesta tonada quasi folklòrica el seu tema central. El final és especialment enginyós. La música sembla no tenir ja res més que dir. Se simplifica i sembla estar a punt d'esvair-se, però llavors reapareix l'instrument solista per donar-nos un últim suggeriment suau de la melodia principal. Llavors, en l'últim moment possible, l'orquestra completa toca dos acords forts i curts que marquen la conclusió I o escolteu al programa LAMEVAMUSICA a la sintonia de SANTS3RADIO. La Simfonia núm. 6 a fa major opus 68, anomenada "Pastoral", va ser acabada per Beethoven el 1808 i és una de les obres de música programàtica de Beethoven. En la seva estrena va rebre el subtítol "Records de la vida campestre". Beethoven va ser un amant de la natura i passava part del seu temps caminant pel camp. Sovint deixava Viena per anar a treballar a pobles. Com va dir ell mateix, la Sisena Simfonia és "més expressió de sentiments que pintura de sons", i el mateix tipus de comentari s'ofereix en el títol que va col•locar en el primer moviment. La simfonia va trencar amb el motlle clàssic en tenir cinc moviments, en lloc dels quatre típics. Escoltarem el primer moviment un Allegro ma non troppo que anomena: Despertar d'alegres sentiments amb l'arribada al camp. En aquest primer moviment considera que tot és serè, com la vida en el camp. La peça es desenvolupa sense pressa. Les harmonies en la seva major part son simples i la música roman en cada àrea harmònica durant un temps força llarg. Això significa que hi ha molts passatges amb tons sostinguts llargs (el brunzit de les gaites) o notes repetides. A més, hi ha gran quantitat de repetiment de petits temes, melodies completes i fins hi tot seccions senceres. Aquest moviment exemplifica perfectament la preferència de Beethoven per l'expressió en comptes de la representació sonora. a la sintonia 103,2 de SANTS3RADIO al programa de LAMEVAMUSICA Per a Elisa WoO 59 (Für Elise, en alemany) és una bagatel•la per a piano sol, composta en La menor, pel nostre convidat d’avui Ludwig van Beethoven. És una de les obres més conegudes del compositor. La peça va ser publicada per primera vegada l'any 1867 en una transcripció de Ludwig Nohl, suposadament basada en un manuscrit autògraf de l'existència del qual no existeix cap prova. Pel que fa a la identitat d'Elisa, la hipòtesi que es donava per més probable era que la composició va ser originalment dedicada a Therese Malfatti von zu Dezza Rohrenbach (1792-1851), la filla d'un comerciant de Viena (altres fonts parlen que era filla d'un metge) alumne del compositor alemany. Escoltem aquesta petita meravella de poc mes de 3 minuts al programa de LAMEVAMUSICA a SANTS3RADIO. El Concert per a piano i orquestra núm. 4 en sol major Op. 58 de Ludwig van Beethoven va ser compost entre 1805 i 1806. Va ser estrenat pel mateix Beethoven com a solista en un concert privat ofert al març de 1807 al palau del seu patró, el Princep Lobkowitz. No obstant, l'estrena pública no va tenir lloc fins al 22 de desembre de 1808 al Theater an der Wien de Viena de nou amb Beethoven al piano. Com és usual en el concert clàssic, té tres moviments i avui escoltarem el Tercer Moviment: Rondo vivace, un tema molt rítmic, diferent en el seu caràcter de aquell del primer moviment, en to de diàleg i calmat. Aquí teniu aquest tercer moviment a LAMEVAMUSICA de SANTS3RADIO. La Simfonia núm. 7 en la major, op. 92, de Ludwig van Beethoven va ser composta entre els anys 1811 i 1812. El compositor va començar a treballar-hi durant una estada a la ciutat balneari de Teplice (Bohèmia). Va ser dedicada al comte Moritz von Fries i estrenada a Viena el 8 de desembre de 1813 en un concert a benefici dels soldats ferits en la Batalla de Hanau, amb el mateix Beethoven dirigint l'orquestra i amb Louis Spohr entre els violinistes. L'obra va ser ben rebuda i es va haver de repetir el cèlebre allegretto que es el segon moviment, dels quatre que te l’obra, en la menor sona "lent", tot i que el tempo indicat és l'Allegretto, és a dir, "lleugerament ràpid". En realitat resulta lent en comparació amb els altres tres moviments, molt ràpids. Aquest ha estat el moviment més popular de la simfonia des de la seua estrena, on el públic va demanar la seua repetició. Cal destacar l'ostinato (figura rítmica repetida) d'una negra, dues corxeres i dues negres. Anem per aquest segon moviment aqui a SANTS3RADIO a LAMEVA MUSICA. La Simfonia núm. 3 en mi bemoll major Op. 55 de Ludwig van Beethoven, coneguda com a"Heroica", és una obra considerada per molts un referent fonamental en el pas del classicisme al romanticisme musical, ja que trenca amb diversos esquemes de la simfonia clàssica. Inicialment, anava dedicada a Napoleó Bonaparte. En quant al III moviment Scherzo: Allegro vivace, amb Compás de 3/4 amb Mi bemol mayor Inclou tocs de corn que mes tard es farien típiques en les simfonies romàntiques alemanyes. Fen l’honor al scherzo, es el mes altiu dels moviments i també el mes conegut a mes es una obra insígnia d’en Beethoven. I aquest moviment serveix per acomiadar-nos del programa d’aquesta nit de Nadal dedicat al millor de Beethoven, som en Jordi Lozano el nostre tècnic i jo mateix Antoni Romero a la creació, locució i direcció del programa i si el voleu tornar a escoltar preneu nota de la pagina de SANTS3RADIO www.sants3radio.cat I per totes i tots SALUT, MOLT BONA NIT i bones festes.