Ahir quan entrava a l’Espanya Industrial passats uns
minuts de les 10 de la nit, arribava tard per que em vaig quedar veient els veïns
del carrer Finlàndia l’espectacle que havien muntant ells mateixos d’imitacions
de cançons, obrint la boca fent veure que canten, a mes amb gracia i molt
digne. Dons deia que donava la volta a la Casa del Mig i de sobte em vaig
trobar amb una munió de gent, tots ben seguts i altres de peu perquè ja no hi cabien
de tan ple que estava. I Flash vaig veure 5 o 6 cadires buides a primera fila, quan
soc a prop veig un plàstic per sobre com dient “Reservades”, i quan era a punt
de seure, l’encarregat, un empleat de cotxeres, que em diu molt amablement:
·
No pot seure perquè estan reservades.
·
Reservades? Per qui. (Jo creia per algú amb minusvalia o
del grup)
·
Pels polítics, diu ell.
La meva resposta clara i també amable: Dons no t’amoïnis
que quan vinguin ja m’aixecaré.
Va acabar l’espectacle i aquelles cadires varen acabar
buides, tan sols jo i uns fotògrafs que van aprofitar per fer les fotos en
sense destorbar.
Segur que era per politics?? No m’ho puc creure. Però
aquell bon home deuria tenir ordre d’algu??.
Be i al que anàvem la crònica de ANNA ROIG i L’OMBRE DE
TON CHIEN, que a la traducció sería L’OMBRE DEL TEU GOS.
A l’escenari ens trobem, 5 persones amb una decoració
intima que a mes dels instruments tenien unes làmpades de sobre taula amb
pantalla per cadascun i aquestes persones eren els musics; Magi Balada a la
guitarra, Ricard Parera a la bateria, Carles Muns al baix, Carles Sanz als
teclats i L’ANNA ROIG a la veu i a l’ interpretació, amb un vestidet de color
verd, com de nena petita, tot tirat amb una miqueta de vol.
I si, he dit interpretació perquè cada un dels temes a
mes de ser ben cantats eren interpretats teatralment. Una molt bona posta en
escena i tot molt ben estudiat i preparat.
Els temes que ens va cantar durant 1 hora i 3 quarts
varen ser els seus habituals, temes francesos barrejats amb els de collita
propia. Cançons d’amor i desamor, com ella mateixa va dir. L’ANNA canta molt
suau i romàntic pero quan els temes son mes mogudets es deixa anar i
interpreta, pel meu gust encara millor, em va sorprendre la versió rock que va
fer de "Poupée de
cire, poupée de son", aquell tema de la France Gall de la Eurovisió del 1965.
Els musics molt be en l’acompanyament, en el punt just de
volum, gracies als tècnics, i deixant que la veu de l’ANNA fos el principal. Molt
bons professionals.
El públic totalment entregat des de l’inici, no pensava
que aquesta dona tingues tans fans addictes i que no van parar, es clar amb
motiu d'aplaudir i victoreja a la seva ídol.
Com es clar quan veus que el últim tema, que es aquest
que sona de fons, tots cinc agafen els instruments però en acústic i baixen al
centre del públic i interpreten envoltats de tothom, no pots fer altre cosa que
aplaudir com a agraïment i pel be que ho fan.
I res mes a preparar la sortida d’aquesta nit i per favor
Sergi Loras, fes alguna cosa per que aquesta calor afluixi una mica.
SALUT
