114 - ELVIS PRESLEY slow

Faré avui el segon programa que li dedico a ELVIS PRESLEY “El Rei del Rock” nascut a Tupelo al 1935 i que morir a Memphis al 1977. El mes famós i conegut cantant i compositor de Rock, encara avui en dia desprès de 35 anys desaparegut. Però així com a l’anterior programa n. 20 editat el 9 de febrer de 2010 el vaig dedicar als seus rocks, avui fare un ELVIS PRESLEY slow, lent i així escoltarem les millors balades d’aquest fantàstic i manipulat cantant.

Es tanta la quantitat de material que te aquest fenomen de la veu, també en cançons lentes i de balades que he hagut de fer una tria molt difícil. Soc un gran fan d’aquest cantant, tant amb els rocks com en aquestes balades i com que hi ha per fer molts programes i no repetir ni una cançó, segur que la propera temporada tindré el suficient material per no parar d’escoltar aquest magnífic cantant.

Elvis ha estat descrit per molts com un baríton i un tenor extraordinari, ho podreu comprovar en alguns dels temes d’avui, el seu compàs i una molt àmplia gamma de colors vocals tenen alguna cosa a veure amb aquestes divergències d'opinió.

Ir a descargar

113 - CULTURE CLUB

En aquest programa escoltarem la musica que mes m’agrada de CULTURE CLUB, tot i que aquest grup no es de la meves primeres preferències, però no se’ls pot negar una musica fàcil i agradable per escoltar. Aquesta banda britànica que lidera Boy George a la veu principal, Mikey Craig al baix, Roy Hi Ha a la guitarra i teclats i Jon Moss que s’encarrega de la bateria i la percussió.  Tenen una estètica glam i transgressora mentre que el so d’aquesta banda combina el new wave i soul amb altres estils com el reggae, el calipso o la salsa. El per que del nom CULTURE CLUB es va discutir dins el grup, van sortir noms com Praise of Lemmings and Sex Gang Children. Pero tenint en compte que en aquest grup tenien un travesti irlandès com el cantant principal, un britànic negre en el baix, un anglosaxó a la guitarra i teclats, i un bateria jueu, es van decidir pel nom de Culture Club. Varen ser als 80s quan CULTURE CLUB van tenir el zenit del seu èxit amb temes sensuals i creatius. 

112 - Joan Manuel Serrat -castellà-

Aquest d’avui serà el segon programa que li dediquem a en Joan Manuel Serrat, el primer va esser el nº 30 del 25 d’abril del 2010 i que en aquella ocasió varem escoltar la musica d’en Serrat fins l’any 1968 en català. En el programa d’avui ens dedicarem al Serrat en castellà amb els que jo considero millors àlbums i per tant ens hi dedicarem als primers discos fins l’any 1983.

El seu primer disc en castellà es del 1968, amb les cançons El titiritero i Poema de amor. Al cap de poc, s'anuncia que Serrat serà el representant d'Espanya al Festival d'Eurovisió. La cançó escollida, de dues triades es La,la,la, de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa (Duo Dinámico). El disc surt a la venda acompanyat de Mis gaviotas. Serrat començà a rebre moltes pressions d'alguns membres de la Nova Cançó i d'altres sectors catalanistes pel fet de cantar en castellà.

El 25 de març s'anuncia que Serrat no vol anar a Eurovisió si no és cantant el La,la,la, en català. Sobre aquest fet hi ha dues versions. La més estesa —que Serrat mai no ha negat— és que el cantant pretenia cridar l'atenció sobre la situació marginal en la qual es trobava la llengua catalana. Per altres persones va ser una maniobra publicitària.  Al règim franquista no li va agradar gens la idea, i la cançó va ser defensada per Massiel, que es va endur el primer premi. Serrat va ser castigat amb un perllongat veto a la ràdio estatal i a la televisió.

Ir a descargar

111 - JHON MAYALL

John Mayall (Macclesfiel, Cheshire, 21 novembre 1933) cantant i compositor de blues anglès. Precursor de la invasió del blues britànic al costat d'Alexis Korner. El 1955 va fundar el seu primer grup, The Powerhouse Four; i posteriorment la seva més famosa banda: The Bluesbreakers, on va comptar amb la col·laboració de guitarristes de la categoria d’Eric Clapton, Peter Green i Mick Taylor i molts altres grans músics. La seva banda va ser l'ànima màter de diverses formacions posteriors. The Bluesbreakers van aconseguir fer discos històrics en la dècada dels 60s com l'àlbum "Bluesbreakers" en la portada del qual apareix Eric Clapton, llambregant un exemplar del còmic "BEANO", Clapton va marxar per formar el trio de blues-rock CREAM.

Aquest el primer disc important i que compte amb la guitarra d’Eric Clapton que l’editen l’any 1966, la veu de la majoria de les cançons, aixi com l’harmònica i l’orgue es cosa de John Mayall. Dins aquest àlbum trobem standars de blues de l’Otis Rush, Freddie King i Robert Johnson i originals escrits pel Mayall i en Clapton. 

Ir a descargar