102 - El millor de BEETHOVEN

En el programa d’avui que som a la nit de Nadal, he preparat una musica simfònica del millor que he trobat de Beethoven, indubtablement m’han quedat moltes coses per posar per que no hi cap tot en una hora. Una musica per aquesta hora de sopar amb família i que com a musica de fons es agradable i si es desprès del sopar per escoltar i deixar-se anar i relaxar-se, perquè es musica tranqui-la, culta i es deixa escoltar amb facilitat. I comencem amb La Simfonia n º 5 en do menor de Ludwig van Beethoven , op. 67, que va ser escrita del 1804 al 1808. És una de les més populars i conegudes composicions de la música clàssica, i una de les simfonies tocades més freqüentment. Estrenada al Theater an der Wien de Viena l’any 1808 aconseguint una reputació prodigiosa quasi d’immediat. Escoltarem el primer moviment, un alegro con brio que no ofereix introducció en la forma tradicional: una trucada de quatre cops amenaçadors («el destí truca a la porta») amaga una idea fonamental què, incontenible, dominarà durant tot el primer temps. Els trucs es repeteixen, suscitant una tremolosa participació de la corda què, anguniosament, sembla interrogar. Ressonen de bell nou els terribles cops sense despertar altra vegada els acords interrogants, sinó ritmes que aspiren a obrir-se camí, en marxa vacil•lant i silencis esperançadors. El motiu inicial torna entonat pels instruments de vent, amb accent terrible i totes les energies se sumen en fortíssim, esclafant tot intent de resistència. En mig d'aquest tempestuós passatge, les trompes inicien el segon tema, que passa a ésser exposat pels violins, clarinets i flautes, mentre els greus de la corda mantenen obstinadament el primer tema. L'artista s'encara amb el destí i es decideix a lluitar i per un moment sembla haver assolit l'anhelat triomf. La sinistra trucada es repeteix i redobla les imperioses energies del destí, alternant-la amb el tema de la resistència; l'oboè intervé amb una melodia anguniosa en adagi. Els intents de l’esforçat lluitador van declinant davant del ressorgir cada volta més poderós del primer tema i en va espera clemència del fat abassegador. La trucada del destí ofega els laments i la lluita acaba. Aixi dons anem a escoltar aquest moviment de la cinquena de Beethoven a la sintonia 103,2 de SANTS3RADIO en el programa de LAMEVA MUSICA. Concert per a violí en re major, op. 61 , va ser escrit i estrenada al 1806 al Theater an der Wien de Viena. Beethoven va escriure el concert per al seu col•lega Franz Clement , un destacat violinista del moment, que li havia donat consell quan componia l'òpera Fidelio. En vida de Beethoven va ser molt poc interpretada i no va ser fins a mitjans del segle XIX, bastant després de la seva mort, que a partir de la interpretació d'un jove Joseph Joachim, de 13 anys, amb l'orquestra dirigida per Felix Mendelssohn, que l'èxit l'acompanyà. Des de llavors, ha estat una de les obres més importants del repertori violinístic, i freqüentment és interpretada i enregistrada. L'obra consta de tres moviments i el que escoltarem tot seguit serà el tercer que es un Rondó. Allegro (re major), que obre com una tonada de rondó directa per l'instrument solista. Beethoven indica al solista que toca aquesta melodia únicament en la corda de Sol, la més baixa del violí, a pesar de que la tonada freqüentment s'eleva als registres de les cordes de La i Re. El resultat, a més de ser difícil de tocar bé, és un timbre nasal especial que li dóna a aquesta tonada quasi folklòrica el seu tema central. El final és especialment enginyós. La música sembla no tenir ja res més que dir. Se simplifica i sembla estar a punt d'esvair-se, però llavors reapareix l'instrument solista per donar-nos un últim suggeriment suau de la melodia principal. Llavors, en l'últim moment possible, l'orquestra completa toca dos acords forts i curts que marquen la conclusió I o escolteu al programa LAMEVAMUSICA a la sintonia de SANTS3RADIO. La Simfonia núm. 6 a fa major opus 68, anomenada "Pastoral", va ser acabada per Beethoven el 1808 i és una de les obres de música programàtica de Beethoven. En la seva estrena va rebre el subtítol "Records de la vida campestre". Beethoven va ser un amant de la natura i passava part del seu temps caminant pel camp. Sovint deixava Viena per anar a treballar a pobles. Com va dir ell mateix, la Sisena Simfonia és "més expressió de sentiments que pintura de sons", i el mateix tipus de comentari s'ofereix en el títol que va col•locar en el primer moviment. La simfonia va trencar amb el motlle clàssic en tenir cinc moviments, en lloc dels quatre típics. Escoltarem el primer moviment un Allegro ma non troppo que anomena: Despertar d'alegres sentiments amb l'arribada al camp. En aquest primer moviment considera que tot és serè, com la vida en el camp. La peça es desenvolupa sense pressa. Les harmonies en la seva major part son simples i la música roman en cada àrea harmònica durant un temps força llarg. Això significa que hi ha molts passatges amb tons sostinguts llargs (el brunzit de les gaites) o notes repetides. A més, hi ha gran quantitat de repetiment de petits temes, melodies completes i fins hi tot seccions senceres. Aquest moviment exemplifica perfectament la preferència de Beethoven per l'expressió en comptes de la representació sonora. a la sintonia 103,2 de SANTS3RADIO al programa de LAMEVAMUSICA Per a Elisa WoO 59 (Für Elise, en alemany) és una bagatel•la per a piano sol, composta en La menor, pel nostre convidat d’avui Ludwig van Beethoven. És una de les obres més conegudes del compositor. La peça va ser publicada per primera vegada l'any 1867 en una transcripció de Ludwig Nohl, suposadament basada en un manuscrit autògraf de l'existència del qual no existeix cap prova. Pel que fa a la identitat d'Elisa, la hipòtesi que es donava per més probable era que la composició va ser originalment dedicada a Therese Malfatti von zu Dezza Rohrenbach (1792-1851), la filla d'un comerciant de Viena (altres fonts parlen que era filla d'un metge) alumne del compositor alemany. Escoltem aquesta petita meravella de poc mes de 3 minuts al programa de LAMEVAMUSICA a SANTS3RADIO. El Concert per a piano i orquestra núm. 4 en sol major Op. 58 de Ludwig van Beethoven va ser compost entre 1805 i 1806. Va ser estrenat pel mateix Beethoven com a solista en un concert privat ofert al març de 1807 al palau del seu patró, el Princep Lobkowitz. No obstant, l'estrena pública no va tenir lloc fins al 22 de desembre de 1808 al Theater an der Wien de Viena de nou amb Beethoven al piano. Com és usual en el concert clàssic, té tres moviments i avui escoltarem el Tercer Moviment: Rondo vivace, un tema molt rítmic, diferent en el seu caràcter de aquell del primer moviment, en to de diàleg i calmat. Aquí teniu aquest tercer moviment a LAMEVAMUSICA de SANTS3RADIO. La Simfonia núm. 7 en la major, op. 92, de Ludwig van Beethoven va ser composta entre els anys 1811 i 1812. El compositor va començar a treballar-hi durant una estada a la ciutat balneari de Teplice (Bohèmia). Va ser dedicada al comte Moritz von Fries i estrenada a Viena el 8 de desembre de 1813 en un concert a benefici dels soldats ferits en la Batalla de Hanau, amb el mateix Beethoven dirigint l'orquestra i amb Louis Spohr entre els violinistes. L'obra va ser ben rebuda i es va haver de repetir el cèlebre allegretto que es el segon moviment, dels quatre que te l’obra, en la menor sona "lent", tot i que el tempo indicat és l'Allegretto, és a dir, "lleugerament ràpid". En realitat resulta lent en comparació amb els altres tres moviments, molt ràpids. Aquest ha estat el moviment més popular de la simfonia des de la seua estrena, on el públic va demanar la seua repetició. Cal destacar l'ostinato (figura rítmica repetida) d'una negra, dues corxeres i dues negres. Anem per aquest segon moviment aqui a SANTS3RADIO a LAMEVA MUSICA. La Simfonia núm. 3 en mi bemoll major Op. 55 de Ludwig van Beethoven, coneguda com a"Heroica", és una obra considerada per molts un referent fonamental en el pas del classicisme al romanticisme musical, ja que trenca amb diversos esquemes de la simfonia clàssica. Inicialment, anava dedicada a Napoleó Bonaparte. En quant al III moviment Scherzo: Allegro vivace, amb Compás de 3/4 amb Mi bemol mayor Inclou tocs de corn que mes tard es farien típiques en les simfonies romàntiques alemanyes. Fen l’honor al scherzo, es el mes altiu dels moviments i també el mes conegut a mes es una obra insígnia d’en Beethoven. I aquest moviment serveix per acomiadar-nos del programa d’aquesta nit de Nadal dedicat al millor de Beethoven, som en Jordi Lozano el nostre tècnic i jo mateix Antoni Romero a la creació, locució i direcció del programa i si el voleu tornar a escoltar preneu nota de la pagina de SANTS3RADIO www.sants3radio.cat I per totes i tots SALUT, MOLT BONA NIT i bones festes.

101 - SIMON & GARFUNKEL

Tenim al programa d’avui un duet de música folk rock format per Paul Simon & Art Garfunkel, molt populars als anys 60 i coneguts com a Simon and Garfunkel, van créixer al barri de Kew Gardens Hills, a Queens, Nova York. Van ser companys de classe a l'institut de Forest Hills, i van segellar la seva amistat durant la infantesa El 1955 Simon va compondre alguns temes, com ara el primer tema del duet, Hey, little Schoolgirl, i li va proposar a Garfunkel fer un grup, amb només 16 anys. Van començar amb el nom de "Tom i Jerry", inspirant-se amb els personatges de dibuixos animats. Amb aquest nom varen treure un àlbum del que van vendre 100 mil copies.
Però no va esser fins al 1963 que Paul torna a fer grup amb Garfunkel, i el duet es va donar a conèixer amb els seus propis noms "Simon & Garfunkel", actuant a clubs de música folk, com el Gerd’s Folk City Club, on hi van fer moltes actuacions. Varen treu el seu primer àlbum Wednesday Morning, 3 A.M  al 1964 però comercialment va ser un fracàs absolut.
Poc després d'acabar l'enregistrament, es van separar Simon se'n va anar a a Anglaterra.  A l'estiu de 1965, mentre Simon era a Anglaterra, les ràdios locals de Florida van rebre peticions d'oients que demanaven la cançó The Sound of Silence de l'àlbum Wednesday Morning, 3 A.M. amb una nova versió de Tom Wilson. 

100 - VAN MORRISON

I com avui es un dia molt especial per a mi, el fer aquest 100 programes m’omplen d’alegria i des d'aquell primer programa del 20 de setembre del 2010 que va esser l’inici i en aquí som, amb ganes de continuar molts mes.

 Dons avui ha d’esser un dia especial i per això tinc un convidat de luxe. I aquest no es altre que en VAN MORRISON, irlandès  de Belfast que neix al 1945 i continua donant molta guerra musical despres de 50 anys dalt dels escenaris. Aquest cantant, compositor i music amb un gran domini de l’harmònica, la guitarra, el saxo i el piano, fa un mestissatge de musiques folk, blues, country, gospel. La seva experiència indubtablement a anat millorant les seves actuacions i ara a tot aquell mestissatge li dona un toc jazzístic fent que la qualitat dels seus concerts i discos millori considerablement.

No vull fer un repàs als seus millors temes, això ho farem en un altre programa, prefereixo que escoltem plegats el seu 34è àlbum d’estudi, llançat el 2 d’octubre 2012 per Blue Note Records, o sigui es tota una novetat i el nom d’aquest àlbum es BORN TO SING: NO PLAN B.

La producció d’aquest disc a anat a càrrec del mateix VAN MORRISON i es el primer àlbum amb temes originals des de 2008. L'àlbum ha sigut ben rebut per la crítica i la majoria dels enquestats li donen quatre de cinc estrelles, incloent els especialistes d’ Allmusic i Rolling Stone. Com altres dels seus darrers treballs, l’àlbum ha estat gravat en directe als estudis de gravació amb una banda de sis musics amb el líder VAN MORRISON fen servir ara el piano, la guitarra o el saxo alt. 

99 - THE BEATLES 1968

En les dues temporades anteriors del nostre programa li hem dedicat cada any un als THE BEATLES, el darrer d'aquesta sèrie finalitzava a l’any 1967 i avui li dedicaré el tercer d'aquesta sèrie i que correspon a l’any 1968. En aquest any tan sols varen editar The Beatles  que es del desè àlbum d'estudi de la banda britànica de rock, llençat al novembre de 1968 com un àlbum doble. Conegut com The White Album (l’Àlbum Blanc), per la seva funda totalment blanca ideada per l’artista britànic Richard Hamilton, pioner del pop art .
Els temes de The White Album  van ser escrits i gravats durant un període d'agitació per al grup, després de visitar el Maharishi Mahesh Yogi a l'Índia i que té una sessió de composició particularment productiva de composicions a principis de 1968. Tornant a l'estudi, el grup va gravar entre maig i octubre de 1968. 
Després del seu llançament el novembre de 1968, l'àlbum ha rebut diferents crítiques mixtes i va aconseguir el número 1 en el Regne Unit i Estats Units. Al 2003, la revista musical Rolling Stone el va col•locar en el lloc número 10 de la seva llista dels 500 millors àlbums de tots els temps. És un dels sis àlbums certificats amb disc de diamant dels Beatles, el que els converteix en els màxims guanyadors d'aquest reconeixement en la història de la música.